Totes som xiquetes

Marta Sorlí Fresquet

La violència contra les dones està segmentada i compartimentada. La violència dins de la parella representa una de les violències masclistes més reconegudes socialment, encara que a dia d’avui sovint es qüestiona. Però, què passa amb la resta de violències masclistes? Què passa amb les xiquetes?

La violència masclista esdevé, en moltes ocasions, violència cap a les i els menors d’edat. Cap a totes les persones menors, però especialment cap a les xiquetes. S’ha de dir: hi ha xiquetes que pateixen violència simplement per ser xiquetes, per néixer amb un aparell reproductor femení. Aquest simple fet fa que patisquen abusos sexuals, però a més són la major part de les víctimes de violència física i psicològica, i també de negligència.

I és que als xiquets se’ls accepten comportaments disruptius i inadaptats i, per tant, més violents, però no així a les xiquetes, que en entorns de violència solen assumir ben prompte el seu rol submís, enfront dels xiquets, que tendeixen a interioritzar la posició de dominació. 

En aquestes situacions, les mares són violentades doblement: dins de la relació i institucionalment. Per a l’home maltractador són algú a qui sotmetre amb amenaces verbals i violència psicològica. Si volen protegir la xicalla han d’acceptar la relació patriarcal. A aquestes mateixes mares, no obstant, se’ls exigeix mantenir la convivència familiar i calmar els conflictes d’una manera subtil. En l’àmbit institucional, les mares sovint són vistes com les responsables de tots els mals, se’ls exigeix callar, calmar i renunciar al que calga per a atendre les criatures.

És evident que en aquests casos, tristament habituals, s’hauria d’apartar  les i els menors dels conflictes. 

Els homes maltractadors solen mostrar patrons de socialització patriarcals que els fan solucionar els problemes amb agressivitat. De vegades són colps, però sovint amb una mirada o un insult és suficient perquè una menor faça el que toca. La temor forma part del patriarcat i de la interiorització dels estereotips de gènere. Les dones menors d’edat violentades d’avui seran, probablement, les dones sotmeses del demà. Els homes menors d’edat amb models violents d’avui, probablement, seran els opressors del demà. 

No hi ha violència contra la infància, hi ha violència masclista cap a menors. Homes que consideren les dones i les criatures de la seua propietat i reprodueixen relacions patriarcals de dominació cap al seu ramat. Es mantenen dels estereotips que defineixen els gèneres i l’opressió. Però, a més, existeix una invisibilització absoluta dels efectes del gènere sobre la violència infantil, que no deixa de ser una expressió més de la violència masclista, tant en l’àmbit legislatiu com en el professional. És l’estratègia perfecta per a mantenir vigent el gènere i perpetrar-lo per a les societats futures.

Privilegiades i oblidades

Maria Guillem

Ser dona mai ha sigut fàcil. L’opressió social a la qual se’ns sotmet és patent i ha estat històricament estudiada i estadísticament contrastada. Actualment, a més, se’ns acusa de ser persones privilegiades i en els últims temps es basteixen escales de discriminació entre nosaltres, per tal de dividir-nos i confrontar-nos. Si eres occidental: privilegiada; si eres heterosexual: privilegiada; si tens feina: privilegiada; si tens casa: privilegiada; si has estudiat: privilegiada també… I així fins a l’eternitat.

Es pot ser d’esquerres i disposar de propietats? Clar que sí! Es pot ser tenir un cotxe, una casa i una feina amb un sou més que digne i defendre el repartiment de la riquesa i la garantia dels drets socials. Ara bé, es pot ser cis-hetero-paia-blanca-occidental i, tanmateix, ser feminista? Últimament, hi ha qui diu que no. Hi ha qui pensa que aquests trets, que tradicionalment ens han situat com a objecte d’opressió patriarcal, ara directament exclouen les dones del vertader feminisme, que per art de màgia ja no ens té com a subjecte polític, ja no se n’ocupa perquè no estem prou oprimides.

És privilegiada una dona amb un treball mal remunerat, dos criatures al càrrec, un avi a qui cuidar i una hipoteca per pagar? És privilegiada una dona jubilada que sobreviu amb una pensió de viudetat perquè ha passat tota la seua vida treballant debades per a cuidar fills i pares? O la que va estudiar una carrera però ha sigut repudiada per la seua família per mantenir una relació extraconjugal? Potser la privilegiada és una jove que ha patit maltractament psicològic per part de la seua exparella, però mai s’ha reconegut com a víctima per ser una dona empoderada? Totes elles podrien ser cis-hetero-paies-blanques-occidentals però és evident que cap d’elles estaria vivint amb privilegis.

A més a més, en tots els casos referits es parla d’espais vitals d’una certa comoditat, però amerats de vivències personals que impedeixen les seues protagonistes pensar en reivindicacions feministes. La càrrega imposada per la societat masclista els ha barrat la possibilitat de pensar en els propis drets. Treballar, cuidar, netejar i sobreviure són maldecaps suficients com per a no poder dedicar temps, a més, a les necessitats socials i polítiques. Perquè els drets, per a les dones arreu del món, sempre s’han considerat privilegis.

Els esbossos de vides dibuixats més amunt s’han repetit des de fa segles en tots els països i amb dones de qualsevol condició. Ser dona, malauradament, sol portar implícites càrregues que no busquem, que no s’esmenten, que no es paguen. El feminisme, tal i com l’entenem des de fa tres segles, denuncia i tracta de resoldre aquestes desigualtats. I no, el feminisme no és opressió, sinó un moviment emancipador. El feminisme és la llavors social que ha aconseguit que es qüestionen els fonaments de la societat patriarcal. Ha trencat el manament patriarcal de veure’ns com a rivals transformant les nostres veus silenciades en una veu col·lectiva on totes d’una manera o una altra ens reconeixem. Ha rebut, al llarg de la història, infinitat de revessos però també ha conquerit fites importants.

El feminisme és l’espai de trobada de les dones, independentment del seu l’estatus social, econòmic o cultural; reivindica els drets de totes les dones, els de les que estàvem en la lluita i els de les que no, sense importar la nostra procedència, credo o classe social. El vot es va buscava per a totes, el dret a l’avortament també, igual que la incorporació al treball remunerat o els permisos per maternitat i criança.

Però avui, en nom d’una suposada interseccionalitat, els defensors de la llibertat afirmen que el feminisme exclou les dones precàries, musulmanes, negres o prostituïdes. Neguen que el gènere oprimeix i en canvi afirmen que som les dones les opressores. Es recuperen arguments involucionistes i es passa el corró occidental paternalista per a menysprear i embrutar la nostra lluita, per a acusar-nos de voler maltractar un col·lectiu suposadament més dèbil. Amb arguments populistes, es presenten com a aliats i defensors de la llibertat d’elecció amagant que quan hi ha necessitat no es pot triar. En el fons, només defensen la llibertat de mercat i, per tant, de nou, el triomf del patriarcat.

Manifest de FIGA, Feministes Inclusives GeneroAbolicionistes

El feminisme s’ha trobat, des dels seus inicis, en el centre de la diana de les crítiques més acèrrimes per part del patriarcat, omnipresent i omnipotent, que ha anat adaptant el seu discurs per a impedir que les dones ocupem en la societat el lloc que ens correspon com a persones, en igualtat de drets amb els homes.

Fins i tot avui en dia, a les dones se’ns persegueix en els àmbits públic i privat, com s’ha fet històricament cada volta que hem assolit drets. Se’ns insulta, se’ns ataca i se’ns nega el debat públic per a amordassar-nos i acusar-nos d’egoistes. Érem bruixes, érem histèriques i ara som TERF. 

Per això, seguim necessitant espais propis on protegir-nos dels atacs patriarcals i cuidar-nos per a ser més fortes que mai en la defensa dels nostres drets. Així, d’aquesta necessitat naix FIGA, Feministes Inclusives GeneroAbolicionistes, un espai on resguardar-nos dels atemptats que invisibilitzen la lluita de les dones i que constatem com un atac clar i directe al feminisme. 

Durant dècades, el feminisme ha sigut el paraigua d’altres lluites, que sovint hem fet pròpies, amb amor i confiança. Però a la fi, la conseqüència sempre ha sigut que els drets de les dones han acabat en un segon terme per a donar prioritat a la resta. Com sempre, són les nostres reivindicacions més fonamentals les que es queden sense assolir, com va passar en la Revolució Francesa, quan els Drets de l’Home i el Ciutadà van deixar fora les dones i les ciutadanes; o com va ocórrer amb el vot dels esclaus, que van abandonar les sufragistes; i en l’actualitat, veiem que la història es repeteix amb les lleis d’identitat de gènere.

Per tot això, ens veiem en l’obligació d’alçar la veu i dir clarament que: 

  • El sexe és un fet biològic objectiu que no depén dels sentiments, a partir del qual el patriarcat basa l’estructura de les desigualtats.
  • El gènere és una construcció social creada pel patriarcat que imposa comportaments i actituds que obliguen les persones a actuar d’una determinada manera. Cal erradicar el gènere perquè tothom puga viure en igualtat i llibertat.
  • El gènere discrimina les dones i encotilla les diversitats sexuals.
  • La prostitució és l’explotació sexual de les dones, no és un treball sinó una transacció comercial capitalista que cosifica els nostres cossos i que s’aprofita de la desigualtat.
  • Els ventres de lloguer són explotació reproductiva, pràctica contrària als drets humans al servei del neoliberalisme extrem i patriarcal. 

Volem fer palés que se’ns sotmet a violència institucional quan es qüestionen constantment els nostres drets, que són drets humans inalienables. Les dones mereixem que les institucions vetlen per garantir la nostra dignitat, com es vetla per erradicar l’explotació laboral o la discriminació racial. 

Per totes aquestes raons, i perquè sentim que ens manca un entorn segur on empoderar-nos i seguir lluitant pels nostres drets, avui creem un espai feminista lluny de la confrontació i l’exclusió, on volem continuar el treball.

L’ESPAI FIGA naix per a fer del feminisme la bandera del nostre compromís polític.

Perquè les feministes protesten contra la ‘Llei trans’

Autora:  Tasia Aránguez Sánchez  
El Gobierno está trabajando en un proyecto de ley basado en la «autodeterminación del sexo registral». Se trataría de un nuevo principio jurídico consistente en que cualquier persona pueda cambiar de sexo registral sin tener informes que acrediten que es transexual. Multitud de asociaciones feministas afirman que el principio de autodeterminación del sexo entra en contradicción con derechos constitucionales de las mujeres. Hemos de recordar que la Ley 3/2007 para la Igualdad Efectiva exige que la aprobación de cualquier norma se vea precedida por una reflexión acerca del potencial impacto de la misma sobre los derechos de las mujeres.

Es necesario indicar que, a día de hoy, nuestro país cuenta con una de las legislaciones más abiertas del mundo en materia de transexualidad, en la línea de la jurisprudencia del Tribunal Europeo de Derechos Humanos. Nos referimos a la vigente Ley 3/2007, reguladora de la rectificación registral de la mención relativa al sexo de las personas. Esta ley permite que una persona transexual cambie de sexo en el DNI sin realizarse una cirugía genital y sin tratamiento hormonal, pues este último es prescindible por motivos de salud. Para obtener el cambio de sexo legal se exige únicamente un diagnóstico de disforia de género. Dicho diagnóstico es consistente con las más recientes directrices de la Organización Mundial de la Salud y el DSM (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders). Cuando una persona cambia de sexo en el Registro Civil adquiere derecho a recibir un trato idéntico al de cualquier persona que comparta su sexo legal.

Text original sencer a https://agendapublica.es/por-que-las-feministas-protestan-contra-la-ley-trans/