Maria Guillem
Ser dona mai ha sigut fàcil. L’opressió social a la qual se’ns sotmet és patent i ha estat històricament estudiada i estadísticament contrastada. Actualment, a més, se’ns acusa de ser persones privilegiades i en els últims temps es basteixen escales de discriminació entre nosaltres, per tal de dividir-nos i confrontar-nos. Si eres occidental: privilegiada; si eres heterosexual: privilegiada; si tens feina: privilegiada; si tens casa: privilegiada; si has estudiat: privilegiada també… I així fins a l’eternitat.
Es pot ser d’esquerres i disposar de propietats? Clar que sí! Es pot ser tenir un cotxe, una casa i una feina amb un sou més que digne i defendre el repartiment de la riquesa i la garantia dels drets socials. Ara bé, es pot ser cis-hetero-paia-blanca-occidental i, tanmateix, ser feminista? Últimament, hi ha qui diu que no. Hi ha qui pensa que aquests trets, que tradicionalment ens han situat com a objecte d’opressió patriarcal, ara directament exclouen les dones del vertader feminisme, que per art de màgia ja no ens té com a subjecte polític, ja no se n’ocupa perquè no estem prou oprimides.
És privilegiada una dona amb un treball mal remunerat, dos criatures al càrrec, un avi a qui cuidar i una hipoteca per pagar? És privilegiada una dona jubilada que sobreviu amb una pensió de viudetat perquè ha passat tota la seua vida treballant debades per a cuidar fills i pares? O la que va estudiar una carrera però ha sigut repudiada per la seua família per mantenir una relació extraconjugal? Potser la privilegiada és una jove que ha patit maltractament psicològic per part de la seua exparella, però mai s’ha reconegut com a víctima per ser una dona empoderada? Totes elles podrien ser cis-hetero-paies-blanques-occidentals però és evident que cap d’elles estaria vivint amb privilegis.
A més a més, en tots els casos referits es parla d’espais vitals d’una certa comoditat, però amerats de vivències personals que impedeixen les seues protagonistes pensar en reivindicacions feministes. La càrrega imposada per la societat masclista els ha barrat la possibilitat de pensar en els propis drets. Treballar, cuidar, netejar i sobreviure són maldecaps suficients com per a no poder dedicar temps, a més, a les necessitats socials i polítiques. Perquè els drets, per a les dones arreu del món, sempre s’han considerat privilegis.
Els esbossos de vides dibuixats més amunt s’han repetit des de fa segles en tots els països i amb dones de qualsevol condició. Ser dona, malauradament, sol portar implícites càrregues que no busquem, que no s’esmenten, que no es paguen. El feminisme, tal i com l’entenem des de fa tres segles, denuncia i tracta de resoldre aquestes desigualtats. I no, el feminisme no és opressió, sinó un moviment emancipador. El feminisme és la llavors social que ha aconseguit que es qüestionen els fonaments de la societat patriarcal. Ha trencat el manament patriarcal de veure’ns com a rivals transformant les nostres veus silenciades en una veu col·lectiva on totes d’una manera o una altra ens reconeixem. Ha rebut, al llarg de la història, infinitat de revessos però també ha conquerit fites importants.
El feminisme és l’espai de trobada de les dones, independentment del seu l’estatus social, econòmic o cultural; reivindica els drets de totes les dones, els de les que estàvem en la lluita i els de les que no, sense importar la nostra procedència, credo o classe social. El vot es va buscava per a totes, el dret a l’avortament també, igual que la incorporació al treball remunerat o els permisos per maternitat i criança.
Però avui, en nom d’una suposada interseccionalitat, els defensors de la llibertat afirmen que el feminisme exclou les dones precàries, musulmanes, negres o prostituïdes. Neguen que el gènere oprimeix i en canvi afirmen que som les dones les opressores. Es recuperen arguments involucionistes i es passa el corró occidental paternalista per a menysprear i embrutar la nostra lluita, per a acusar-nos de voler maltractar un col·lectiu suposadament més dèbil. Amb arguments populistes, es presenten com a aliats i defensors de la llibertat d’elecció amagant que quan hi ha necessitat no es pot triar. En el fons, només defensen la llibertat de mercat i, per tant, de nou, el triomf del patriarcat.
Espai FIGA 